Amiri Baraka, Afroamérica poética e insurreccional

Dentro do estado de represión no que se desenvolven as cousas após o 11-S, detéñome a reflexionar sobre a realidade da minoría pensante do Imperio USA. Vivir a náusea no día a día, apreséntaseme incríbel diante de persoeiros da talla de Inmanuel Wallerstein ou Noam Chomski, por citar a algún.

Pero, toda esta realidade persecutoria fáiseme dificilmente superábel cando lle sumamos o apartheid político, o odio étnico e os principios ultra-inquisidores da comunidade evanxélico-fundamentalista. E desa suma sáeme a opresión sobre a poboación negra máis consciente. Este grupo de intelectuais negros, islámicos e anticapitalistas que xurdiron nos sesenta froito da represión dos líderes negros (Luther King, Malcolm X) e que lle virou as costas ao mundo dos brancos para promocionar as diversas formas de desobediencia da poboación negra.

Nembargantes, non falarei de Panteiras Negras, nin de Black Power, nin do hip-hop de Afrika Bambaata. Falo do achádego de toparme coa obra do escritor Amiri Baraka (antes Everett LeRoi Jones), e que foi recentemente criticado pola súa posición tralo 11-S. Baraka, fondamente revolucionario, culpa directamente ao goberno federal de ser o causante das mortes dunha amplia parte da Humanidade.

Amiri Baraka, estudou na universidade de Howard. No exército entablou amizade con distintos mozos brancos ligados ao mundo Beatnik. Fundou a revista Yugen, onde tamén participaba a súa dona Hettie Cohen (de raza branca). Tras varios trunfos teatrais funda o Black Arts Repertory Theater. Pero é tralo asasinato de Malcolm X, distranciase do mundo branco, deixa á súa dona, e vai vivir a harlem. Inicia o seu xiro ao marxismo-leninismo deixando a súa pegada sobre nacionalismo negro. Actualmente dirixe o programa de estudos negros da Universidade de Nova Iorque.

O seu poema “Alguén fixo estourar EEUU”, marcouno como inimigo potencial da administración Bush. Fondamente beat e lerchán, o poema é un ataque á liña ideolóxica e de flotación das campañas militares do imperialismo ianqui no Oriente Medio (Afeganistán, Iraque, quen sabe se lle tocará a Irán).

Un dous tres VIETNAM repitamos!



Fragmento de “Alguén fixo estourar EE:UU.”

(...)
Coma un canto fúnebre de curuxa que estoura
na túa vida no teu cerebro no teu ser
coma unha curuxa que coñece ao demo
toda a noite, todo o día se escoitas. Coma o canto dunha curuxa
que se convirte en lume. Escoitamos abrollar as preguntas
entre labaradas terríbeis coma o asubío dun can entolecido
(...)

Amauta Castro
Girona, 22/05/06

17 de maig: Dia de les Lletres Gallegues

Avui, probablement a qualsevol part dels Països Catalans, ens aixecarem per a anar a la feina, a la universitat o per a comprar el diari sense adonar-nos que a 1.200 Km una colla de germans gallecs celebren el 17 de maig, Dia de les Lletres Gallegues.

Per a qui no ho sàpiga, anualment –des de la década dels seixanta- el conjunt del meu País recorda la figura d’un escriptor en llengua gallega (amb l’únic requisit de haver mort almenys fa deu anys) amb diversos actes que se estenen durant l’any de vigència de l’homentage. A les escoles, els professors xerren amb els alumnes sobre la vida i obra de l’homenatjat i als carrers de Compostela es respiren les consignes de les manifestacions a favor de la llengua.

El 17 de maig és l’aniversari de la publicació de Cantares Gallegos, primera gran obra del Rexurdimento (renaixença gallega). Aquest llibre es va publicar l’any 1863, el mateix 17 de maig, i és obra de la mare de la cultura nacional gallega (usurpada pel nacionalisme espanyol), Rosalía de Castro.

Lluny de les derrotes militars del meu poble (Irmandiños, Mártires de Carral); lluny de la implantació de regims territorials que ens han desfet en tant que nació unificada (parlo dels territoris limitrofs Eo-Navia, O Bierzo, Entre-as-portelas i Pobra de Seabra); lluny de politiques lingüístiques negligents i de ser bastió del neofeixisme, el Dia de les Lletres Gallegues és una data amb un contingut plenament civilitzador.

Enguany, tots els gallecs recordem la figura de Manuel Lugrís Freire per la seva contribució a la llengua i cultura gallegues.La trajectòria de Lugrís comença des de l’emigració gallega a l’Havana. Fundador de l’Acadèmia de la Llengua Gallega i posteriorment president de la mateixa Acadèmia entre els anys 1934-1935. Va ser també membre del Seminario de Estudos Galegos (agrupació que es va formar al voltant de diferents intelectuals gallecs dels anys 20, que volien una estructura que agrupés les diferents ciències analitzades des d’una perspectiva gallega). Va practicar també la creació literària des de l’àmbit de la poesia i el teatre a més de publicar una de les primeres gramàtiques gallegues a l’any 1922. Perseguit per la seva activitat galleguista després de la guerra,. va morir al 1940 a La Corunya.

Jo vull commemorar, per tant, les possibilitats de vèncer en el meu idioma. En aquell que practico des de la distància, des del tresor del que posa les arrels en aquesta terra plena de futurs lliures. Que la insurrecció i la dignitat s’apoderin dels nostres pobles en arribant a prop d’Ítaca.

Pertenzo aos ourizos de Ada
ás augas que devorcan no seu embigo de terra
dela nos portos a extensa veiga
as tardes moles a intensa ferocidade do entroido tépeda e poenta

(Ada fica dormida en min
como agardando a ledicia)